Bona nit, Tiana!
Il·lustrissim alcalde, regidors i regidores, autoritats i a tot el poble de Tiana, bona nit.
Em presento per si algú no em coneix —sóc l’Anna Cruz Lebrato, jugadora de bàsquet professional (ara ja retirada), i veïna orgullosa d’aquest poble que estimo.
Jo no vaig néixer a Tiana, però fa vuit anys que hi visc… i ara ja no m’imagino vivint enlloc més. Quan vaig arribar, no coneixia ningú. Venia de voltar pel món, de ciutats gegants, d’estadis plens… però aquí vaig trobar una cosa que no surt a cap estadística: una manera de viure que acull.
Tiana és d’aquells pobles on la gent et saluda, on els noms es recorden, i on et sents part d’una comunitat encara que arribis de fora.
I això és molt valuós. Perquè fer sentir a algú que és benvingut també és una forma de cuidar.
I això aquest poble, ho sap fer molt bé.
D’alguna manera em sento hereva del llegat dels grans esportistes que han omplert les pàgines de la historia del poble, com Carles Cardús, Xavier Aguado o Jordi Marí, pregoners també de festes majors anteriors com jo ho soc avui. I el “Xèrif”, Manel Comas, compromès sempre amb el poble. Perquè Tiana, també, té un marcador històric d’esportistes que han fet ressonar el nom del poble a tot el món. I una pedrera de nous valors que seguiran marcant el camí de l’esport a Tiana en un futur.
Durant anys he recorregut el món gràcies al bàsquet: Badalona, Rússia, Turquia, Nova York, Minnesota… He jugat a les millors lligues professionals de bàsquet, i he compartit pista amb les millors jugadores del món.
I sí, també vaig guanyar un anell de campiona de la WNBA. Com els Gasol —però en femení.
Però personalment penso, que encara té més mèrit.
Perquè ser dona en el món de l’esport vol dir començar el partit amb el marcador en contra.
Vol dir haver de demostrar el doble.
Vol dir entrenar en pitjors intal·lacions,
tenir menys eines,
menys recursos,
menys sponsors,
menys pressupost,
menys reconeixements…
i tot i així, seguir lluitant pels teus somnis.
L’endemà de guanyar l’anell de la WNBA amb les Minnesota Lynx, un dels diaris més importants va publicar una portada. Jo hi sortia… sí, en petit i a una cantonada. I en gran, en plena portada, qui hi sortia era el Messi en pijama, perquè havia penjat una foto de Nadal a Instagram.
Clar, jo havia guanyat la millor lliga professional de bàsquet del món, l’única catalana en aconseguir-ho. Ell havia estrenat pijama. Prioritats, Anna, prioritats.
¿Però sabeu què? No em va sorprendre.
Perquè ser dona en el món de l’esport —i en tants altres— encara significa, massa sovint, ser petita a les portades, però gegant a les pistes.
Això no m’ho invento, va passar. I no és que tingui res en contra de Messi —al contrari, és una bèstia del futbol i segur que el pijama era còmode— però aquesta anècdota diu molt de com es tracta l’esport femení. I no només als diaris: a les teles, als clubs, a les grades…
I això no ho podem seguir acceptant com si res.
Perquè NO és només una qüestió de visibilitat, és una qüestió de justícia i de respecte.
El bàsquet m’ha ensenyat que l’èxit no és una foto a la portada, sinó tot el que hi ha al darrere:
L’esforç. L’equip. La disciplina. La paciència. La constància.
I també… el sentit de l’humor.
Perquè si no tens sentit de l’humor, quan et veus en petit al costat d’un home en pijama… potser et fots a plorar.
I en comptes de plorar, rius. I tires. I encistelles. I continues lluitant.
I aquest és el missatge que vull deixar a totes les nenes i joves de Tiana:
No us deixeu fer petites.
No abaixeu mai el to per fer sentir còmodes els altres.
I si un dia us diuen que no podeu… responeu amb un somriure, I un triple.
Aquí a Tiana, tenim també grans exemples que ens ajuden a créixer amb aquests valors. Aquesta tarda hem pogut celebrar la primera lliga de la història d’un equip de futbol femení del poble amb el pregó infantil a càrrec de l’equip Cadet Femení del Centre Cultural i Esportiu Tiana. Les entitats esportives del poble —com el Centre Cultural i Esportiu Tiana, el Club Patinatge Tiana, el Club Volei Tiana i l’Associació Fes-Tri d’atletisme— fan una feina increïble.
Feina que va molt més enllà del resultat al marcador i als podis.
Parlo de feina educativa, social, comunitària.
Fan créixer infants i joves amb valors. En equip. Amb respecte. Amb il·lusió.
Des d’aquí vull donar les gràcies a totes les persones que ho fan possible: entrenadors, voluntaris, famílies, i esportistes de totes les edats.
L’esport és també salut. Quan fem esport, guanyem energia i també guanyem felicitat. Per això, aquest pregó vol ser una crida a tothom, grans i petits, perquè incorporin l’activitat física a la seva vida diària. Als parcs; a l’entorn natural del qual estem envoltats, la Serralada Marina o a les escoles. No cal ser campions olímpics: cada pas compta i cada esforç suma.
I ara sí, no m’allargo més.
Gràcies per escoltar-me, gràcies per ser aquí, i gràcies per fer-me sentir part d’aquest poble que, tot i no haver-me vist néixer, m’ha vist créixer d’una altra manera.
Us desitjo una festa major plena d’alegria, de retrobaments, de música, de llum, i sobretot… de comunitat.
I recordeu: encara que ens facin petites a les portades, nosaltres seguirem jugant gran.
Visca l’esport, visca Sant Cebrià i bona Festa Major, Tiana!