Dues generacions de regidors tianencs
L’un té 82 anys i l’altre 25, tots dos han passat per l’Ajuntament, coneixen Tiana a fons, i parlen de com era el poble d’abans i com és ara, per als joves i per als grans.
Carles Casanovas té 82 anys, va arribar a Tiana amb 30 i va ser regidor a l’Ajuntament durant dos períodes, a l’àrea de Cultura. Ara viu a Castellolí (Anoia). Pau Seda, nascut a Tiana, en té 25 i és ara el regidor de Joventut i de Gent Gran, el més jove de tot el
consistori. En aquest número de Plaça de la Vila, tenen una conversa intergeneracional, i parlen de què vol dir ser gran i ser jove a Tiana.
Pau Seda: Per mi, ser jove a Tiana vol dir que ho has de fer tot fora de Tiana. Estudiar, treballar, fins i tot, viure, pels problemes d’accés a l’habitatge que hi ha aquí. De dilluns a divendres, he estat més a Barcelona, però de divendres a diumenge, he estat sempre aquí, al Cau, als Descorxats, i gairebé sempre al Casal. Per mi, ser jove a Tiana significa formar part de les entitats.
Carles Casanovas: M’estàs parlant del temps actual, però no és tan diferent del que vaig viure jo, quan vaig arribar aquí, als 30 anys. La diferència és que llavors estava tot per fer.
P. S.: Clar! No hi havia res.
C. C.: No hi havia cultura. Però hi havia un grup de gent magnífica, que em van ajudar a construir-la: el Bartomeu Puig, de la Societat Coral Tianenca; el seu germà Miquel; la Carmen Cervera i el seu marit; el Marià Carrasco; la Fe Merlos i el Pere Loscos, que es mereixen un homenatge; el grup de Can Boter; hi havia tot el conglomerat de la Casa de la Punxa, i sobretot l’Àlvar Suñol.
P. S.: Ara sempre som els mateixos. Hi ha gent que viu a Tiana, però no hi fa vida, i d’altres que són a tot arreu. Costa trobar relleus, muntar entitats…
C. C.: A nosaltres, ja ens criticaven per això, perquè sempre érem els mateixos, els que ens movíem. I llavors Tiana era un poble dormitori, fins i tot per a mi, que era regidor aquí, però treballava fora.
P. S.: Tots assumim que potser haurem de treballar fora. Però tu, quan tornaves a casa després de treballar, no t’hi tancaves, sorties a fer coses…
C. C.: S’hi feien moltes coses, a Tiana, és veritat, però d’una forma desordenada. Res no estava organitzat. Per exemple, el Casal no tenia ni un reglament d’ús. Tot s’improvisava, i ens va tocar posar-hi ordre. Però el Casal va acabar sent un pal de paller de Tiana. Ho vam aconseguir.
P. S.: Ara, per mi, l’entitat que fa de pilar dels infants i els joves és el Cau. En té més de 100. Als joves, se’ns diu que no tenim ganes de res, que ens falta implicació, i el Cau ho desmenteix absolutament: és un exemple de la feina del voluntariat, crea educació i cohesió. I després hi ha Descorxats, que dona vida a tot el cicle festiu més enllà de la festa major: el Cap d’Any, el carnestoltes, la castanyada…
C. C.: Hi ha dos nets meus que estan segrestats per aquesta gent! [Riu]
P.S.: Però hi ha una cosa que m’agradaria dir: costa molt organitzar activitats en què hi hagi alhora gent gran i gent jove.
C. C.: Doncs, fes-ho! Si tu ets regidor, el consell que et puc donar és que ho facis. Fot-li! De la meva època de regidor, recordo que un dia, a la nit, em va trucar a casa l’Enric Monreal dient-me que volia muntar un observatori astronòmic. En aquella època, sorgien idees així, que semblaven boges. I li vaig dir: “Endavant, som-hi, no sé com ho pagarem, però fem-ho!”.
P. S.: Jo crec que, en la cultura i en les activitats de tota mena, l’Ajuntament ha de ser un facilitador, ha de fomentar les idees, les ha de cuidar, els ha de donar suport, però també cal que la iniciativa surti de la gent.
C. C.: Però, per aconseguir això, cal que les persones que viuen a Tiana es coneguin més entre elles.
P. S.: Exacte. S’ha de teixir comunitat, perquè llavors és més fàcil conviure. Si aconseguim que tothom es barregi més, sortiran més coses.
C. C.: Quan jo vaig arribar aquí, érem 2.800 habitants, i ens coneixíem tots. Ara ja no és així. Per mi, Tiana ha crescut massa.
P. S.: I jo crec que el fet de no conèixer els veïns pesa més quan s’és gran.
C. C.: Absolutament. A mi em va passar quan em vaig fer gran. Per la meva dona, vaig tenir l’oportunitat d’anar-me’n a viure a Castellolí, i la vaig aprofitar, perquè Tiana ja no era el poble que havia conegut, ja és massa gran. Allà, som 600 habitants, i fem més vida de poble.
P. S.: Per això, el repte més important que tenim ara a Tiana amb la gent gran és combatre aquests casos de solitud no desitjada. Amb el programa Tiana, poble cuidador, ho hem començat a treballar. Però hem de fer més coses, perquè ningú se senti sol al poble.
C. C.: Jo tinc 82 anys, i ja vaig veient com els amics se’n van i et deixen sol. És molt difícil combatre el sentiment de solitud de la vellesa. El meu consell és que no ho facis sol: parla amb la gent gran i escolta-la.
P. S.: D’això, n’he après molt amb la Llar de les Persones Grans. És gairebé un centre cívic, que no para de fer coses, que bull d’activitats. Per mi, és l’exemple a seguir.