Bon dia,
Vull agrair a totes les entitats que han participat en l’ofrena d’avui. L’any passat ens vam proposar ampliar aquesta ofrena i és una bona notícia que avui hagin participat més entitats que l’any passat, en total 27.
Com cada any, ens reunim aquí davant el monument a Rafael Casanova per commemorar la Diada Nacional de Catalunya.
Tal com recorda l’historiador Josep Fontana: “Vivim en una societat que ha estat resistint durant ni més ni menys que 500 anys tots els intents d’absorció i assimilació, que ha perdut tres / grans guerres (1652, 1714, 1939), que ha patit intents de persecució i anul·lació cultural i que, així i tot, surt al carrer per reclamar la llibertat. Una trajectòria que permet mantenir l’esperança que, passi el que passi, aquesta voluntat de seguir essent nosaltres mateixos, contra totes les negacions i contra tots els desafiaments, seguirà persistint en el futur”.
En una entrevista a Crític l’any 2014, el periodista pregunta a Fontana. Per què seguim lluitant després de tantes derrotes? I respon l’historiador: “Per mantenir la nostra identitat com a poble, que no implica només mantenir una comunitat de llengua i cultura, sinó moltes altres coses, com aquest contracte social que sempre va deixar a la gent d’aquest país la sensació que eren els posseïdors de drets i llibertats. En la nostra història mai no ha sortit la gent al carrer més que per defensar la democràcia. Aquí les manifestacions sempre han estat en favor de la democràcia. Forma part de l’ADN de la nostra identitat”.
Paraules de Fontana que ens permeten mirar endavant després del desconcert polític que ha arrossegat aquest país al desànim després del procés fallit del 2017.
L’octubre català del 17 segurament és el nostre Onze de Setembre. L’agressió de l’Estat contra la gent d’aquest país, amb l’ocupació posterior de les nostres institucions i l’empresonament o l’exili dels nostres líders polítics, marcarà per sempre la nostra generació. I és probable que, més tard o més d’hora, sigui l’estímul latent que ens faci persistir i avançar.
Explica la gent que va participar en el recompte de l’1 d’octubre a Tiana i a tot arreu un fet ben revelador. A sobre la pila de vots, a la part de dalt les urnes hi havia més paperetes del ‘no’ que al fons, que a sota. És la gent que, en veure les imatges per la tele es va decidir a anar a votar, després de dinar. Hi havia més ‘nos’ entre els votants de la tarda que entre els del matí. El dret a decidir com a oportunitat, com a motor de consens.
Després d’aquests anys de desconcert i desànim, i ara cal saber aprofitar la finestra d’oportunitat que ens ha deixat l’aritmètica parlamentària sorgida de les eleccions generals del 23-J.
Els dos grans partits estatals no tenen opció: o l’extrema dreta que s’escampa per Europa o l’Espanya de les llibertats. O Espanya s’obre democràticament, amb el model escocès o quebequès com a referent, o s’aboca al discurs xenòfob i caspós dels ultres. Les dues espanyes confrontades de nou.
La proposta d’Estatut aprovada pel Parlament el 30 de setembre de 2005 amb els vots a favor, cal recordar-ho, de 120 diputats de 135, comença així: Article 1: Catalunya és una nació.
Aquest article va caure en les negociacions a la Moncloa i el ribot del Congrés i tampoc hauria passat la retallada del Constitucional. Però som allà mateix. Catalunya és, o no és subjecte polític? La qüestió és, en primera instància, si l’Estat espanyol està disposat a respectar els mandats sorgits de les eleccions, siguin quins siguin. I, en segon lloc, si la societat catalana té dret a organitzar-se com consideri més convenient. El dret a l’autodeterminació s’ha d’entendre des d’una visió oberta i real del nostre país divers.
Un país d’immigrants, un país que els seus ciutadans (cito Cuixart) “van decidir fa més de 40 anys que el català seria la llengua vehicular a les escoles per aconseguir que tothom tingués igualtat d’oportunitats i no hagués de renunciar a la seva llengua d’origen, un país de lluites compartides que va asfaltar les places i els carrers amb les mans…”
Terra d’acollida de gent del nord i del sud. Com la comunitat marroquina, la més nombrosa del país. Per qui demano un fort aplaudiment sisplau en senyal de suport i solidaritat per aquests moments tant difícils arran del terratrèmol que ha sacsejat el Marroc.
Catalunya un sol poble. Més del 70% dels ciutadans de Catalunya avui tenim les nostres arrels a altres parts d’Espanya i del mon sencer.
La reivindicació d’aquesta Diada també és lingüística. Diu Carme Junyent: El català depèn de tu perquè si tu no el parles, no el parlarà ningú més. Aquesta és la responsabilitat dels catalanoparlants. Si nosaltres volem, la llengua no ens la poden prendre.
Acabo, de nou, citant Fontana: “Podria parlar del poble, però m’agrada més fer-ho de la gent. Els qui defensen Barcelona el 1714 són la gent. Els qui fan el gran canvi econòmic al segle XVIII són la gent. Els qui salven la llengua al segle XIX són la gent. I és la gent que resisteix l’impacte del franquisme sense deixar-se esclafar”.
“La meva esperança (diu Fontana) és que després de cada garrotada la gent acaba recuperant el sentit comú. Tinc una gran esperança en això que podríem anomenar de manera retòrica ‘el poble català’, però que n’hi diré la gent. Els que han anat a una manifestació contra la guerra de l’Iraq o contra el Tribunal Constitucional són la gent del meu barri. Tinc una gran esperança en la capacitat de la gent per recuperar-se i tornar a posar-se en peu”.
Moltes gràcies.
Visca Tiana i Visca Catalunya.
Isaac Salvatierra Pujol