“Va ser un moment molt potent. Hi havia una energia especial, com si el pare fos amb nosaltres”. L’Àngel Riba, un dels fills de Pau Riba, recorda així l’experiència d’aquest estiu al Festival Grec de Barcelona. Família, amics i una dotzena d’artistes van portar-hi el Dioptria 55, una coproducció de TRESC i el Festival per celebrar els 55 anys de la publicació en dues parts (1970 i 1971) de Dioptria, el disc més mític de Pau Riba i una autèntica revolució musical en el seu moment.
L’espectacle va arribar al Grec tres anys després de la mort d’en Pau. I per primera vegada va reunir els cinc fills de l’artista sobre l’escenari. Un d’ells, en Caïm Riba, es va encarregar de la direcció artística del projecte. “Quan vaig rebre l’encàrrec, vaig tenir clar que volia reunir les diferents sensibilitats que envoltaven la figura del pare”, confessa. Per això, explica que, per a ell, era important comptar amb De Mortimers, la banda de Tiana que va acompanyar Pau Riba en diversos espectacles els darrers anys de vida i també en el Dioptria 50, per celebrar el mig segle des de la publicació del disc.
Per a De Mortimers, també va ser un dia molt especial. La proposta d’en Caïm els va empènyer a tornar a assajar els temes del Dioptria. “Fa 5 anys estàvem tocant amb en Pau. El procés ja va ser molt emotiu, però és que l’espectacle va ser una catarsi, hi havia màgia a l’escenari, hi era ell”, asseguren. A més, recorden que tot just feia tres setmanes que havia mort Memi March, l’última companya de Pau Riba i mare d’un dels seus fills, en Llull Riba: “Els últims 30 anys, sense la Memi, haurien estat molt diferents. Va ser un xoc emocional molt fort, es va remoure tot”. En Llull, de fet, no només era a l’escenari, sinó que va tenir un pes important en l’espectacle i, per a molts, va ser el gran descobriment de la jornada.
A banda dels cinc germans i la banda, per l’escenari del Grec hi van passar una dotzena d’artistes de diferents perfils. Entre aquestes veus hi havia la de Roger Mas, la de Rita Payés, la del Petit de Cal Eril, la de David Carabén o la de Quim Carandell, de La Ludwig Band. “Va servir per reivindicar la influència que la figura d’en Pau va tenir per a molts artistes del país. Alguns l’havien conegut personalment; altres, més joves, no, però per a ells és un autèntic referent”, expliquen els membres de De Mortimers.
En Caïm també destaca la diversitat que hi havia entre el públic: “Les cançons del pare han acompanyat diferents generacions i totes hi eren presents. L’únic que prevalia eren les ganes de la gent de ser-hi i viure-ho, i crec que això és una bona mostra que el concert era necessari”.
També ho era per als germans, que confessen que l’homenatge els ha unit més. L’Àngel assegura que “mentre l’espectacle avançava, pensava constantment en el pare i en com hauria viscut ell aquell moment”. Per a ell —diu—, va ser “una barreja d’orgull, tristesa i, alhora, una alegria molt intensa”, i en destaca “la manera com es va aconseguir crear un homenatge viu, ple de respecte, però també de llibertat i vitalitat, com era ell”.
I és que l’espectacle també va servir per exposar davant el públic l’essència que Pau Riba va ser capaç de traspassar als seus fills. En Caïm relata que tots els germans tenen “una vessant artística, alguns més enfocada en la música i altres en les arts plàstiques i visuals”. L’Àngel considera que porta dins “l’esperit lliure” del seu pare i “les ganes de dir les coses amb autenticitat i la capacitat de mirar la vida d’una manera poètica i crítica a la vegada”.
Sobre el futur, tots els implicats coincideixen que serà complicat repetir un Dioptria 55 com el que es va viure a l’escenari del Grec perquè reunir tanta gent es fa difícil d’imaginar. Ara bé, ni la família ni la banda De Mortimers no s’atreveix a descartar-ho. En Caïm fins i tot explica que n’han parlat i que “tot i que mai no podrà ser el mateix”, s’han plantejat “fer-ho amb el mateix esperit i amb la gent que s’hi avingui”. L’Àngel apunta que fer-ho a Tiana seria “molt especial” per tot el que representa per als germans: “Són arrels, són records d’infantesa, de família i de vida compartida”.
Fotografies de Beth Magre / TRESC CULTURA