Les 23 regidores que ha tingut l’Ajuntament de Tiana des del 1979 reivindiquen el paper de les cures, l’ajuda mútua i la lluita feminista per continuar avançant en drets i en igualtat.
Fe Merlos és història viva de la cultura a Tiana: ha estat 48 anys al Coro, va muntar els grups de teatre infantil i ha passat per totes les comissions i consells de cultura amb ajuntaments de tots colors. Però, com a tianenca, acredita encara un mèrit addicional: va ser la primera regidora de l’Ajuntament, l’única del primer consistori democràtic, amb CiU.
Des del 1979, s’han assegut a la sala de plens 72 homes i tot just 23 dones. Encara ara són minoria —6 a 7—, però, en aquella època, que una dona fos regidora era una raresa gairebé heroica. “No les tenia totes”, recorda, però la “il·lusió” va ser capaç de moure muntanyes: “Quan vam ser a l’Ajuntament, vam veure que les coses no eren tan fàcils, però sempre ens va moure la il·lusió de quan estava tot per fer”.
Com ella, hi ha dues dones més que també es poden inscriure en la història de la política municipal tianenca. Montserrat Fernández (PSC) va ser la primera dona que va encapçalar una llista, el 1987: “Van ser una experiència que mai m’hauria imaginat tenir”. I Esther Pujol (PSC) va ser la primera alcaldessa del poble, el 2011, càrrec que va revalidar el 2015. La va rellevar una altra dona, Marta Martorell (ERC). Pujol diu: “Vaig haver de superar prejudicis, condescendències i insults, però tenia clar que ho volia aconseguir: volia guanyar i ser alcaldessa”.
Ho va aconseguir, però amb el desgast injust que han hagut de patir les dones només per atrevir-se a entrar en un terreny on els homes no les esperaven: la política i el poder. El 8 de març, bona part de les 23 regidores que ha tingut Tiana des del 1979 es van reunir en un acte a Can Riera, i moltes d’elles van pronunciar la paraula “por”. Marcel·la Fort (Gent pel Progrés) va entrar a l’Ajuntament per sorpresa el 2003 i rememora com sentia “pànic” cada cop que havia d’intervenir davant de “tanta testosterona”. Núria Garcia (PSC), regidora d’Urbanisme del 2015 al 2019, diu que, per matar els nervis, s’imaginava al ple “que tothom anava despullat”. I Cristina Comas (Junts per Tiana) recorda com un home, negociant una moció, la va amenaçar de fer-la plorar al ple: “Per què em dius això?”, li va respondre: “A un home, no li diries”.
I, llavors, hi ha el repte de la conciliació. El fill de Montserrat Mayol (Gent pel Progrés) es va trencar el braç la nit electoral del 2011: “La meva parella va anar a l’hospital i jo em vaig quedar comptant vots”. I, a Olga Rué (CiU), li pesa que els seus fills li preguntessin si després de sopar els llegiria un conte o si tenia reunió de Convergència. “S’ha de mesurar el sacrifici personal, però som referents per a moltes altres dones, i això és importantíssim”.
La regidora d’Igualtat, Eulàlia Serrat (Junts per Tiana), va néixer el 1993 i es considera “filla del privilegi”: “tinc la sort de treballar amb unes companyes poderosíssimes, crec que ara hi ha menys testosterona i això ajuda a pensar més bé”. Però valora “la importància de les cures”: la xarxa de suport, les atencions mútues i la lluita feminista són imprescindibles pel camí que encara queda per fer.