Rutes culturals

A finals del segle XIX el carrer de la Verge del Carme se’l coneixia pel nom de carrer de la Font.

Algunes cases tenien aigua de pou o de mina, però eren moltes les que no disposaven de subministrament d’aigua i havien d’anar  a buscar-la a una font. La font més propera al nucli urbà era la de Can Comas, i aquesta era el motiu pel qual el carrer era conegut per carrer de la Font.

Després de la construcció del nou Ajuntament a la plaça de la Vila l’any 1896, se’l va dotar de subministrament d’aigua procedent de la mina de Pau Regordosa, de manera que els veïns de la plaça de la Vila (aleshores plaça de la Constitució) i dels carrers propers entraven a l’Ajuntament amb les seves galledes per proveïr-se d’aigua.

Per tal d’evitar la inconveniència que a totes hores els veïns tinguessin accés a l’Ajuntament, l’any 1910 es va instal·lar una font al centre de la plaça de la Vila per cobrir les necessitats dels veïns de les rodalies.

El mateix any 1910 es va inaugurar la font davant de la Sala Giral (la que avui dia hi ha davant el restaurant l’Avi Mingo). Aquestes dues noves fonts, i el fet que s’anés proveint d’aigua als habitants de Tiana, deixava sense sentit el nom del carrer de la Font. I aquell mateix any 1910 es canvià el nom del carrer de la Font per l’actual Verge del Carme.

L’avi Salarich, el de la placeta de les pedres i rajoles d’en Pere Salarich, també va aprofitar les parets d’aquesta font per posar-hi les seves rajoles, fer-hi una tauleta i posar-hi uns bancs, que  encara es conserven avui dia.

Al costat de la font de Can Comas s’hi van construir, també, els safareigs públics, on les dones anaven a rentar la roba, mentre feien petar la xerrada i controlaven els fills que jugaven amb l’aigua i el fang d’allà mateix.

El conjunt d’aquells safareigs i la font encara es conserva actualment.

El 22 de juny del 1886, essent rector de Tiana mossèn Jaume Llopart, el bisbe  Jaume Català i Arbosa inaugurava el nou temple parroquial, amb el campanar sense acabar. L’anterior parròquia, la de l’Alegria, quedava tancada, amb l’altar i la imatge de la Verge a dins. Anys més tard, als  anys seixanta del segle XX, mossèn Ramon Mariné va fer posar la barana que corona actualment el campanar.

Un llarg camí s’havia recorregut des de l’any 1850 en el que el rector de Tiana mossèn Magí Marquet i l’Ajuntament varen iniciar les gestions d’una empresa que va durar 36 anys. La cosa va començar un 28 de novembre de l’any 1850, quan mossèn Magí, amb el recolzament de l’Ajuntament, s’adreçà al bisbe de Barcelona Josep Costa i Borràs, perquè demanés permís al Governador per edificar un nou temple parroquial. La petició anava acompanyada de l’oferta de contribuir tot el poble a la construcció de la casa rectoral, la del sepulturer i la de l’Altar Major, així com l’oferiment de fer prestacions en jornals i materials per a l’edificació de la nova església.

Varen haver de passar més de 30 anys per posar en marxa les obres. Durant aquest període de temps es van estudiar cinc llocs diferents: un terreny de Benet Matas ( l’actual), un terreny a la plaça pública i edificis del comú, un terreny  de Joan Francí, un terreny de vinya i secà a tocar amb el de Pau Giralt, i el mateix terreny de Pau Giralt. Finalment,  Dolors Matas, filla i hereva de Benet Matas, va fer una donació dels terrenys on actualment s’hi aixeca l’església parroquial. El 17 de maig del 1884, Dolors Matas signava l’escriptura de donació a favor del Bisbe de Barcelona, on donava un tros de terreny.

Tot seguit s’emprenia l’edificació del nou temple, que s’inaugurava feliçment dos anys  més tard; el 22 de juny del 1886. De l’inaguració, n’ha quedat la làpida commemorativa que hi ha a l’església i que diu: “En la mañana de este día ha sido inaugurada y bendecida por el Excmo. e Ilmo. Sr. Obispo de esta División. D. Jaime Català i Albesa, la nueva Iglesia Parroquial de este pueblo. Por la tarde el Rvdo. Sr. Cura Párroco ha trasladado, de la antigua iglesia,  al altar levantado  al efecto en este local, el Santísimo Sacramento que, en seguida, lo ha sido a la nueva Iglesia por el Excmo. Señor Obispo en solemne procesión, a la que han asistido las principales autoridades de la provincia, a más de las locales, con numeroso acompañamiento de personas invitadas.

Para recuerdo de tan solemnes funciones y de la honra dispensada, erige su propietario la presente lápida conmemorativa en Tiana, al 22 de junio de 1886“.

A Tiana, actualment, no tenim cap cine, encara que al número 26 del carrer de Lola Anglada, al costat del restaurant “Avi Mingo”, hi ha un portal amb unes lletres que diuen “Cine Tiana”. Aquest local, abans de ser sala de cinema, havia estat, des de mitjans del segle XIX, la sala de ball del poble.

En aquells temps, quan les famílies barcelonines pujaven a Tiana a passar l’estiu, Tiana tenia un saló recreatiu de categoria, la Sala Giral, darrera del cafè de Dalt. Els membres de la colònia estiuenca l’utilitzaven per al seu esbarjo barrejats amb la gent del poble.

L’any 1854 Anselm Clavé, el fundador dels Cors de Clavé, va passar l’estiu a Tiana, i donava concerts de cant, tocava la guitarra, cantava cançons i sonava la flauta al cafè de Dalt, propietat de Baldomero Giral. Constava de dos locals: el cafè i la sala de ball, comunicats entre sí.

El Cafè ha anat variant de noms: Cafè de Dalt, Cafè del Centro i, actualment, bar-restaurant l’Avi Mingo. La sala de ball també ha anat variant de nom: Sala Giral, sala de la Societat recreativa, els Nou Pins, sala del Foment Cultural, Cine Tiana i actualment, magatzem de l’Avi Mingo.

Allà, Clavè va formar un cor de jovent, el primer que hi va haver a Tiana, precursor de l’actual Societat Coral Joventut Tianenca.

També Albèniz , casat amb Rosina de Can Jordana, venia anys més tard a Tiana sempre que podia.  En mig d’aquell ambient que eren el Cafè i la Sala Giral, l’Albéniz s’hi trobava tant bé que, per lluny que fos, i per enlluernadors contractes que se li presentessin, ho deixava tot per treure-hi el cap tots els estius.

Cada diumenge a la tarda es celebrava a la Sala Giral un lluït ball de piano al qual concorria tota la colònia estiuenca i la gent del poble. Actuaven de pianistes l’Albéniz, don Baldomero i Rogelio Pascual.

Quan l’Albéniz es posava a tocar el piano en aquells balls de tarda, tot era un seguit d’improvisacions  meravelloses. Ningú  podrà tornar a sentir aquelles improvisacions que el gran compositor i pianista anava creant per el simple esbarjo dels seus amics i concurrents a la Sala Giral.

El 19 de setembre de l’any 1906 es va celebrar a la Sala Giral, l’últim concert que Albéniz va fer a Espanya, abans d’anar-se’n a viure a França.

Pel que fa a la sala Giral com a sala  de cinema, consta documentalment que l’any 1928 ja es feia cine a Tiana; i és curiós perquè, en aquell temps, encara no s’havia inventat el cine sonor i, per tant, a Tiana es feien sessions de cine mut.

A Tiana va haver-hi dos cines: el del Cafè de Dalt i el del Cafè de Baix. Feien dues sessions el dissabte, a la tarda i a la nit, i una el diumenge a la tarda. Els dos cines projectaven les mateixes pel·lícules, però  amb mitja hora de diferència en els seus horaris, per poder passar les cintes de l’un a l’altre.

L’any 1983 el Cine Tiana va tancar les portes definitivament.

L’abril del 1913 l’alcalde de Tiana Joan Garí i Botey , juntament amb l’Antoni Gaillard i en Josep Santana, sol.licità la concessió d’una línia de tramvia entre Tiana i Montgat, la qual li fou atorgada per 60 anys el 14 d’abril del 1915. El 10 de setembre següent es constituïa l’empresa “TRANVIA DE MONTGAT A TIANA, SOCIEDAD CIVIL”, que l’any 1930 canviaria el nom pel de “TRANVIAS ELÉCTRICOS DEL LITORAL CATALÁN SOCIEDAD ANÓNIMA-TELCSA” i el dia 16 de setembre, dia de Sant Cebrià, s’iniciaven les obres de la línia.

El dia 1 de novembre de 1916 es va fer el viatge inaugural. Es varen alçar 3 arcs de triomf: un l’entrada del poble dedicat a Joan Garí, un altre al centre del poble i un tercer a l’altre extrem en honor d’Antoni Gaillard. El vicari general doctor Guitart oficià una missa solemne en acció de gràcies i beneí el tramvia. El conductor, en Bruch, va traslladar les autoritats i convidats des de Tiana fins a l’estació de Montgat, i els tornà a Tiana, on els esperava un dinar al que varen assistir un centenar de persones.

Hi havia 4 vehicles. Els primer, segon i tercer eren motors i el quart un remolc. El viatge durava 20 minuts de pujada i 15 de baixada, i costava 40 cèntims de pujada i 30 de baixada; si baixaves als pins del Dimoni, pagaves la meitat del preu.

El 23 d’agost del 1954, després de 38 anys en funcionament, el cotxe nº 2, l’únic que quedava en servei, es va retirar definitivament de la circulació.

Va ser l’últim viatge i tot el material de la línia fou desmuntat i venut. El comprà el ferrallista Aymerich de Barcelona. El cotxe nº 4, el remolc, fou venut l’any 1960 a una empresa química de Tarragona i acabà trossejat a Reus l’any 1971. El cotxe nº 3 va anar a parar a l’entrada de Vic, on fou desballestat l’any 1970. I els dos cotxes restants, el nº 1 i el 2 els comprà el senyor Von Arend, de Taradell, que els restaurà i els convertí en bars ambulants. D’un d’ells se n’ha perdut la pista, però de l’altre sabem que el seu recorregut ha estat:

Tiana (1916-54)- Aymerich (1957-61)- Von Arend (1961-62)- Masclans (1962-75), benzinera “La Pava” de Castelldefels- Montoya (1975-79), jardí d’apartaments a Castelldefels- Carrsaco (1979-80), passeig marítim de Castelldefels- Agaudo (1980-92), urbanització Masquefa- Tiana (10 de juliol 1992).

El 1992 fou adquirit per l’Ajuntament de Tiana per 100.000 pessetes (més IVA) i traslladat a Tiana. Aquí, un reduït grup de tianencs van trigar 4 anys en reconstruir-lo. Finalment, el vagó recuperat va quedar instal·lat com a monument històric a la placeta que hi ha a l’avinguda Garí.

D’aquell vell tramvia tianenc n’han quedat, a més del vagó esmenat, l’edifici de la parada final del tramvia de l’avinguda Albéniz, al costat de l’estanc, la placa “Fin de trayecto” que estava ancorada a la paret de la parada, la 1ª pedra d’inauguració de les obres el 16 de setembre del 1915. Altre petit material, com la pel·lícula del tramvia, bitllets i fotografies, resten en mans de particulars.

Isaac Albéniz va néixer a Camprodon el 1860. Era el quart fill de la família Albéniz i Pascual. Les seves tres germanes eren més grans que ell i una d’elles, la Clementina, era professora de piano. De ben petit Isaac ja va aprendre a tocar-lo, i per això, a l’edat de quatre anys, va oferir el seu primer concert a Barcelona. La gent quedà meravellada escoltant-lo. Els seus pares, en veure el do del seu fill el van fer anar al Conservatori de París amb només 6 anys.

Albéniz va viatjar molt, i al llarg dels seus viatges per Amèrica, Anglaterra, França, i Espanya, va anar coneixent a grans mestres: Falla, Turina, Bretois, Malats, Faure, Debussy, Power, Granados, etc…

Era un admirador de Franz Liszt i, amb 19 anys, va viatjar a Budapest per conèixer ’l  personalment.

El 1880 va actuar per Amèrica, Cuba, Mèxic i Argentina. Al tornar a Espanya al 1882, la va recórrer tota i era comparat amb Anton Rubinstein, per reunir, com pocs, les qualitats d’equilibri, melodia, sentimentalisme i força evocadora. Va compondre moltes obres musicals, entre les que citarem la “Suite española”, “Suite ibérica”,”Suite mouresque”, “Caprichos andaluces”, “Rapsodia española”, l’òpera “Pepita Jiménez”, les sarsueles “Catalanes de Gràcia”, “El canto de la Salvación”, “San Antonio de la Florida”, etc…

L’any 1883 va conèixer a Barcelona a la senyoreta Rosina Jordana Lagarriga, filla d’una família de comerciants del barri de Gràcia. Rosina aprenia a tocar el piano i va demanar-li lliçons a Isaac. D’aquest primer contacte va venir l’enamorament i, finalment, el casori. Per raons de salut de la Rosina, varen venir tots a Tiana a passar una temporada.

L’Albéniz passava llargues temporades a Tiana, on hi tenia un bon amic tianenc, en Menció Griful, el “Narel.li”, que li deia ell. Al Cafè de Dalt, el Don Baldomero (avui restaurant L’avi Mingo) hi tenia les seves tertúlies, jugava al tresillo amb els  amics, i els diumenges a la tarda, a la sala del costat del Cafè, la sala Giral, tocava el piano amb els seus amics pianistes, en Rogelio  Pascual i en Malats, que passava els estius a la Conreria. Es posava a tocar el piano fent un seguit d’improvisacions , i els tianencs ballaven. I quan la gent menys s’ho  esperava tocava música que només es podia escoltar però no ballar. I si els joves  s’enfadaven  amb ell, s’aixecava, i donant un cop sec damunt el teclat i els deia: “ Al cul us pixo”. Cal aclarir d’ell que va ser un home que va començar a viure amb molta intensitat des de ben petit, i que, per tant, el seu parlar era en ocasions més aviat ordinari.

Va morir a Cambó-les-Bains, a la Catalunya Nord, el 18 de maig del 1909, als 49 anys. Pocs dies  abans el Govern francès li havia atorgat la Legió d’Honor.

Dues de les seves obres varen ser acabades per dos amics seus: “Azulejos” per Enric Granados i “Navarra” per Déodac de Séverac.

Per explicar la història del Casal de Tiana ens hem de remuntar a la segona meitat del segle XIX i principis del segle XX, quan després de la construcció del tren de Barcelona a Mataró, moltes famílies benestants de Barcelona van construir les segones residències al Maresme en general i a Tiana en particular. Amb el creixement de la riquesa de la burgesia barcelonesa, Tiana esdevingué escollida per moltes famílies per estiuejar a la vila.

La història del Casal comença amb aquesta colònia d’estiuejants il·lustres, que seguint el patró de l’època creen el Casino de Tiana i hi construeixen l’edifici del que avui dia coneixem com a Casal de Tiana, que passaria a mans municipals durant la segona meitat del segle XX.

Les institucions culturals i de lleure tingueren una gran expansió a la segona meitat del segle XIX i els estiuejants no varen ser una excepció. Al Masnou, l’any 1875 s’inaugurava el Casino del Masnou i els estiuejants de Tiana es reunien a la Sala Giral amb el nom de Casino dels Forasters. Entre els molts estiuejants d’aquella època podem recordar el compositor i pianista Isaac Albéniz, el doctor Mascaró i Capella, l’advocat Roman Grassot i Elies, el mestre d’obres Isidre Raventós i Amiguet, l’advocat Ernest Castellar i Serra, etc. Aquesta llista d’influents estiuejants es pot allargar abastament, però ens dóna una idea de l’ampla i variada colònia estiuenca a finals del segle XIX. El dia 8 de setembre de 1910 reunits a Can Cabanach (al costat de Can Pau), es procedeix a la constitució formal i definitiva de la Societat Casino de Tiana. Van assistir un total de 23 socis a l’assemblea constituent, trobant-se entre els assistents els tianencs Joan Garí i Pere Artusa. A l’acta de l’assemblea s’indicava que el nombre de socis fundadors subscrits a la data era de trenta-un. Els estatuts deien que la Societat Casino de Tiana era aliena a tota finalitat política, utilitària i especulativa, tenint per exclusiu objectiu l’esbarjo dels veïns de la població i de les famílies forasteres que en ella estiuejaven.

Poc més tard de la seva constitució la junta directiva del Casino decideix, el 20 de desembre de 1910, l’adquisició, als germans Antoni i Dolors Recaño, d’un terreny de mil dos-cents setanta vuit metres quadrats situat a l’avinguda Albéniz de Tiana, conegut com a “L’Hort d’en Giral”. El 2 de gener de 1911 es signa l’adquisició davant notari. Les condicions consistien a concedir en emfiteusi el terreny, és a dir, a canvi de la imposició d’un cànon o pensió anual sobre la finca.

El 27 d’abril de 1911, el president del Casino d’aquell moment, Enric Castellar, sol·licita el permís per construir un edifici projectat per Ramon Riudor i dedicat a sala d’espectacles. La construcció es va fer en un temps rècord de 3 mesos. Des de la seva inauguració la Sala porta el nom “d’Albéniz” com a homenatge al compositor, i era el lloc on es realitzaven els concerts, balls, tómboles, exposicions i tota mena d’activitats d’esbarjo. Recordem que l’any 1911 encara no hi havia electricitat a Tiana. Consta que les nits dels dijous i les tardes del diumenge de l’estiu de l’any 1913 hi havia sessions de cinema.

L’any 1967, quan la família del baríton Raimundo Torres, que eren llogaters de Can Marí, varen deixar la finca, el Casino de Tiana la va arrendar, arrendament que seria renovat el 1967. Des del moment que es lloga Can Marí l’any 1961, coexisteixen els dos casinos: el de baix, el modernista, i el de dalt, Can Marí. Les arques del Casino no poden mantenir els dos locals i l’any 1973 es tanca el Casino de baix amb un encadenat a la porta i es planteja comprar Can Marí, raó per la qual necessita vendre el Casino de baix.

L’Ajuntament de Tiana comença a pensar en la possibilitat de comprar el vell Casino per convertir-lo en Casal del Poble, i li exposa la idea al president del Casino,  Paco Noguera. El Ple de l’Ajuntament del 4 de gener de 1978 acorda la compra de la finca per 8 milions de pessetes. El 16 de desembre d’aquell mateix any es celebra una sessió extraordinària a l’Ajuntament dedicada exclusivament al tema de la compra dels locals del vell Casino. Ja es tenen els 8 milions. Finalment, el 20 de juny de 1978 el president del Casino Josep Barrau Xipell i l’alcalde de Tiana Josep Paris Rigalós signen l’escriptura de compravenda de “una porción de terreno edificable, sita en el pueblo de Tiana, con frente a la Avenida Albéniz, hoy números 8 al 12, inscrita en el Registro de la Propiedad de Mataró al tomo 765, libro 46 de Tiana, folio 100, finca núm. 1.059, inscripción 1ª…” pel preu de 8 milions de pessetes. Acabava de néixer el Casal del Poble.

Si bé el 20 de juny ja s’havia signat l’escriptura de compra, la Sala Albéniz, el teatre, va romandre tancada fins el 23 de setembre, quan s’hi va portar a terme el primer acte públic: l’exposició homenatge a Lola Anglada, organitzada per un grup de tianencs amb l’Alvar Suñol i en Josep Canals al capdavant. A partir d’aquí el Casal, malgrat estar en molt males condicions i bastant deteriorat, es converteix en el centre d’actuacions culturals i lúdiques.: mostres d’art, castanyades per Tots Sants, balls de Carnestoltes, revetlles de Sant Joan i Sant Pere, balls de Festa Major, cantades d’Havaneres, sardanes al jardí, campionats d’escalextric, campionats d’escacs…

El novembre del 1978 el Ple de l’Ajuntament acorda destinar el local de l’escalfapanxes del Casal als tianencs de la tercera edat, cosa que comporta la creació de la Llar d’Avis. Per sobre de totes les múltiples activitats que es porten a terme cal destacar l’aprofitament de la Sala Albéniz com a sala de teatre. L’any 1982 es crea una companyia de teatre-cabaret, el grup Bum-Bum-Music, avui desaparegut. El 1984 neix l’Agrupació Artística del Casal, el primer grup de teatre d’aficionats, de la que en sortiria, quatre anys més tard, la Societat Recreativa Els Nou Pins. El 1986 es crea l’Agrupació Artística el Casal, amb el Club de Dòmino Tiana i el Club Petanca Tiana. 

Lola Anglada Sarriera neix a Barcelona a casa l’àvia Sarriera el 29 d’octubre del 1892 dins d’una família benestant. Varen ser 4 germans, la Lola, l’Angelina, la Conxita i en Josep Manuel. De petita, la Lola, per la seva poca salut passava llargues tardes a la casa pairal dels Anglada a Tiana, on “arribaven la sentor dels pins i l’oreig salobre de la mar Mediterrània, amb el paisatge que fàcilment cridarà la curiositat infantil: cuques de llum, lluerts, cigales i grills, vinyes, horta, bardisses, atzavares, ermites,canyissos i poblets de tarannà mariner amb barques i pescadors, amb tartanes, cavalleries, traginers…”

Als 25 anys se’n va Paris, on coneixerà Picasso, Miró, Sanabre, Clarà i tot el grup d’artistes que vivien a París. Els anys  de la República col·labora   les revistes el “Patufet”,  “Cucut”, a “D’Ací d’allà” i altres. A instàncies de Pompeu Fabra, il·lustra  llibres escolars. Durant la guerra civil del 36 viu entre Barcelona i Tiana. Escriu i il·lustra el conte “El més petit de tots”, l’heroi antifeixista.

Acabada la guerra és declarada “peligrosa, roja y separatista”. Se li tanca l’accés a les sales d’exposicions, perd el mercat francès i la possibilitat de publicar ja que no hi ha llibres ni revistes en català. A Tiana, on ve a viure definitivament, el poble li gira l’esquena. Sobreviu fent petits treballs pels monjos de Montserrat.

Als 50 anys, en morir el seu pare, l’historiador i amic de la família Francesc Curet ve a viure a Tiana amb les germanes Anglada. Serà una convivència fructífera de la que en sortiran els 10 volums de “Visions barcelonines”, amb text de Curet i dibuixos de la Lola Anglada sobe Barcelona vuitcentista.

Curet mor el 1970 a Tiana i la Lola decideix resoldre el problema de subsistència d’ella i la seva germana Conxita cedint els seus llibres, obra i immobles a la Diputació  a canvi d’un vitalici. També cedeix la casa pairal dels Anglada a la família Cardús, que cuidarà les dues germanes fins a l’últim dia.

Als 70 anys, la Lola, comença a ésser reconeguda. L’any 1973 la Diputació de Barcelona instaura els premis de dibuix Lola Anglada i posa el seu nom a una biblioteca infantil.

El 1975 li atorga la medalla al Mèrit Cultural. El 1978, la 5ª Convenció de Cinema Infantil i Juvenil li concedeix la Venus de Barcelona. A Tiana es muntà una exposició-homenatge al Casal.

El 1980, rep la medalla del Foment de les Arts Decoratives. I la Creu de Sant Jordi de la Generalitat de Catalunya.

Els  darrers anys de la seva vida, operada de la vista i amb poca salut, els passa a casa seva, a Tiana. 

El 12 de setembre del 1984. Al seu funeral varen assistir pràcticament totes les personalitats de la política i cultura de Catalunya, amb el President de la Generalitat Josep Tarradellas al capdavant. El març del 1996 l’Ajuntament de Tiana li concedeix el títol de FILLA ADOPTIVA DE TIANA.

El divendres 19 de juny del 1998 es va inaugurar la Biblioteca Can Baratau amb assistència del President de la Diputació, del president de l’Àrea de Cultura, dels alcaldes de Tiana i Montgat, de les autoritats locals i de nombrós públic. Va haver-hi discursos, visita als locals, aperitiu als jardins i actuació dels Gegants.

La biblioteca es va inaugurar amb un fons de més de 10.000 volums: 9.000 llibres i 1.000 audiovisuals (vídeos, cassets i CD).

A la planta baixa hi ha una sala polivalent (per fer conferències, trobades, exposicions, etc.) i la biblioteca infantil i preinfantil. Al primer pis, la biblioteca d’adults, la videoteca i l’audiovisual. A les golfes, les instal·lacions i Direcció.

La història d’aquesta Biblioteca va durar 23 anys. A començaments de l’any 1975 va entrar a l’Ajuntament una instància amb més de 300 signatures demanant una biblioteca a Tiana. Al ple del 28 de maig el regidor Costas comunicava que ja es portaven a terme gestions per a la seva posada en marxa.

Sembla que anteriorment, als anys 50, ja s’havia escollit al carrer Mediterrània  un local per fer-hi una biblioteca, però mentre no es posava en marxa va ser ocupat  provisionalment per la Societat Coral Tianenca, que s’hi va estar més de 30 anys, fins al febrer del 1991.

Essent alcalde J.M. Galceran, l’Ajuntament compra la masia de Can Fàbregas de Baix, a la plaça de la Vila, i hi posa un cartell que diu “Edificio adquirido por el Ayuntamiento para la instalación de la Biblioteca Pública”. Té 130m2 entre planta i pis, i la Diputació, amb la que s’ha començat a contactar, n’exigeix un mínim de 200. Impossible fer-hi la biblioteca.

A la recerca de solucions, el 8 d’octubre del 1987 l’Ajuntament acorda comprar Can Baratau, una masia deshabitada al centre del poble, per 12 milions de pessetes. Entre planta baixa, pis i golfes té més de 700 m2. I el febrer del 1991 es presenta un projecte de reconversió de Can Baratau com a Biblioteca-Centre Cultural, que puja 42 milions de pessetes.

Mentrestant, les normes per entrar a formar part de la xarxa de biblioteques populars de la Diputació, van canviar: cal disposar de 400 m2 diàfanes (sense parets) i que l’edifici es dediqui únicament a biblioteca. Això representa modificar substancialment la masia i dispara el pressupost.

Fins als 62,4 milions , dels que 20 els subvenciona la Diputació, i la resta els ha de posar l’Ajuntament, amb un crèdit i amb la venda de terrenys municipals.

El setembre del 1995 s’inicien les obres de rehabilitació que duraran més de dos anys. I el 19 de juny de 1998, 23 anys després d’aquelles 300 signatures, es va fer realitat la construcció de la Biblioteca.

El 20 de desembre del 1992 va tenir lloc la inauguració d’aquest monument a la Lola Anglada amb motiu de les festes del centenari del naixement de l’artista.

El monument és una reproducció en bronze, a tamany natural, de l’escultura, de l’artista “La Ben Plantada” de poc més d’un pam d’alçada.

L’escultura, fosa als tallers Vilà de Valls, té 1,70 metres d’alçada i va a sobre un peu de granit de 40 cm. El cost del monument, amb escultura, peanya i IVA inclòs, va ser de 1.380.000 pessetes, que es va cobrir per subscripció popular conjuntament amb l’Ajuntament, ja que en opinió de la comissió organitzadora del Centenari havia de ser obra de tots els tianencs. Es va obrir un compte corrent “pro monument Lola Anglada” a la Caixa de Tiana per tal que tothom qui volgués col·laborar,  pogués  fer la seva aportació. La subscripció popular va tenir molt bona resposta i va costejar gran part del monument.

A l’acte d’inauguració, presidit pel secretari general de Cultura de la Generalitat, hi assistiren totes les autoritats locals amb l’alcalde al capdavant, l’alcalde de Montgat, Na Montserrat Carrió vídua de Cardús, representants de la Diputació, de la Caixa, els autors de l’escultura, els dos diputats tianencs i presidents de les entitats locals. La Societat Coral Joventut Tianenca deleità  al públic assistent amb un parell de cançons, mentre components del grup de teatre infantil de l’Agrupació Artística del Casal repartien flors i llibrets referents a la Lola entre la concurrència.

Acabada la inauguració del monument, la comitiva es desplaça a la Casa de la Punxa per inaugurar la XV Mostra d’Art de Tiana, dedicada aquell any a la Lola. En aquesta Mostra es va poder comptar, excepcionalment, amb l’aportació d’obres per part d’artistes que van ser contemporanis i amics de la Lola Anglada, com Joan Miró, Juli González , Apel·les Mestres i l’escultor Josep Clarà.

En Pere Salarich Riera, l’avi Pere, va néixer a Tiana un 23 de març del 1899 i va  morir a la vila, el 5 de juliol del 1986, a l’edat de 87 anys. Tianenc de soca-rel, va deixar-nos una colla de racons “adornats” guarnits amb pedres i rajoles,  marca de la casa, el més conegut dels quals és, sens dubte, el “Racó de les pedres i rajoles d’en Pere Salarich”, al carrer de la Lola Anglada, nº 10, tocant a la plaça de la Vila.

Dels racons interessants de Tiana, potser aquest sigui un dels menys valorats i coneguts. És el producte de la llavor d’un sol home, l’avi Pere, desenvolupat al llarg de la seva vida.

Va començar l’any 1918, quan era aprenent de mestre d’obres (mestre de cases que en deia ell) fent una cascada en un racó davant de casa seva. L’any següent va ampliar-la, i no va parar fins el dia de la seva mort.

Hi ha gairebé de tot, en un desgavell agradable de rajoles de dos-cents i tres-cents, escultures de la Mare de Déu de Montserrat, de Beethoven, de Colom, de Clavé…

Hi ha, o hi havia, una font per sadollar la set i un banc per seure.

Fins a l’any 1960, any de la seva jubilació, va anar ampliant la seva obra del “racó”. A partir d’aleshores, però, va anar aplicant les seves pedres i rajoles a una colla de racons de Tiana: la font del Ronyó (on es reunien les persones d’edat a prendre el sol i fer petar la xerrada, a l’hivern), la font de Can Comas (amb taula i bancs de pedra i la font adornada), etc.

L’avi Pere també feia cada any el pessebre a la plaça de la Vila, sempre diferent. I a la vella parròquia de l’Alegria, l’actual ermita, s’hi havia passat moltes hores refent escales i alguns bancs.

Aquest jardí està ple de símbols, no és un jardí com qualsevol altre, té la seva pròpia identitat.

Per començar, el jardí està ubicat en el mateix lloc on la Lola hi passava les hores, aquell jardí del llibre “ La meva casa i el meu jardí “. I des de qualsevol racó es poden veure les dues masies de Cals  Frares i Can Gaietà, que la Lola feia sortir sovint en els seus dibuixos.

I comencem a descobrir símbols. Només entrar al jardí, a la porta d’entrada, el “barri”, obra de l’Alvar Suñol, ja hi trobem tot un reguitzell de símbols. El barri consta de dues parts: la de l’esquerra, d’un metre d’amplada, conté el rètol del lloc: “Jardins Lola Anglada”. I la part de la dreta i podem veure un gran marc en forma de mitja ametlla (“l’ametlla mística” romànica) que representa la creació o creativitat. Dins el món de la creació, tres plaques amb números al·lusius a unes dates molt concretes: 1892-1984 que volen recordar els anys de naixement i mort de la Lola Anglada. 1996, en record de l’any en que la Lola va ser proclamada Filla adoptiva de Tiana. I 2002, que representa l’any de la inauguració d’aquest jardí.

Anem ara pel jardí. Tot just entrar a mà dreta hi trobem una majòlica de la Lola. Ambdues peces no hi són per casualitat. Estan precisament encarades a la sortida del sol, que li dóna així el bon dia amb els seus raigs cada matí.

També hi ha tres escultures. Entrant a mà esquerra i en forma de monòlit,  hi ha la que representa l’esmentat  llibre “La meva casa i el meu jardí, que ens recorda l’origen d’aquesta espai.

En els dos parterres centrals, dues reproduccions d’escultures de la Lola. Entrant, de cara, a mà dreta, trobem el grup escultòric “Família tornant del camp”,

Orientat de manera que sembla que vinguin dels camps de Cals Frares (la família pagesa catalana i la Catalunya idíl·lica del seu temps, era el tema clàssic de la Lola). L’altra escultura porta el títol “ Mare amb nen” i representa l’exaltació de la maternitat.

De nit, quan el jardí resta tancat al públic, la il·luminació de l’indret ha estat dissenyada i estudiada per tal de que des de la plaça de la Vila es pugui admirar l’espai amb els seus racons i les seves escultures.

Anselm Clavé, en Josep Anselm Clavé, a Tiana té, a més d’un carrer, un monument, una placeta i una font.

Aquest carrer es va inaugurar el 5 de novembre de l’any 1916, quatre dies després de la inauguració del tramvia de Tiana a Montgat. És curiós d’assenyalar que tant la placeta com el monument i la font d’en Clavé no estan al carrer d’Anselm Clavé sinó en el carrer Matas. La placeta, juntament amb la font i el monument al fundador dels Cors de Clavé, va venir uns anys més tard, per la Festa Major del 1959.

Josep Anselm Clavé, músic, poeta i polític català, nasqué a Barcelona el 1824 i fou, des de jove, un republicà nat, prenent part activa en la revolta de Barcelona de l’any 1843, i del resultat de la qual es va passar dos anys empresonat a la Ciutadella de Barcelona. Projectà la creació de societats corals populars que servissin de centre d’instrucció pels obrers.

A Tiana va venir-hi l’any 1854 a passar una temporada fugint de les greus circumstàncies per les que estava passant Barcelona: l’epidèmia del còlera  i el moviment revolucionari de marcat caràcter social. Com a conseqüència, els teatres estaven tancats i els espectacles suspesos. Clavé aprofità l’ocasió per venir a treballar una temporada a Tiana.

Aquí, anava al Cafè de Dalt del seu amic Giral, l’actual restaurant L’Avi Mingo, on posà en marxa un cor de jovent tianenc, el primer  que hi hagué a Tiana, i que l’acompanyava quan Clavé cantava cançons, tocava la guitarra o feia sonar la flauta.

Un cop tranquil·litzada la capital, passada l’epidèmia i apaivagats els aires de revolució, en Clavé tornà a Barcelona, deixant a Tiana una flama que encara conserva avui dia la Societat Coral Joventut Tianenca, el Coro que en diem correntment.

El 24 de maig del 1992 Tiana va ser escollida Vila Claveriana de Catalunya. El programa d’actes es va desenvolupar al llarg de tres caps de setmana i l’acte de cloenda va tenir lloc el diumenge 31 de maig a la tarda amb un magne concert coral amb 700 cantaires cantant alhora dirigits pel mestre Jordi Barre, de la Catalunya Nord, que va tancar la tarda amb el públic dempeus cantant “Els Segadors”, l’himne nacional de Catalunya.