Així era el Dia de la Vellesa als anys 50: gent gran i gent jove, desfilant aparellats per Tiana, vestits de gala. Un homenatge “de sabor clàssic i bellament humà per lloar la importància de qui encarna l’arxiu vivent de la millor lliçó de pau”. Així es descrivia a mitjans del segle passat als diaris el Dia de la Vellesa de Tiana. És una de les jornades que la gent gran del poble recorda amb més nostàlgia, i això que tot just se’n van fer nou, sense una periodicitat concreta ni tampoc una data fixa marcada en el calendari. La primera va ser el 1948 i la darrera, el 1965. Algunes edicions —la majoria— van ser a l’estiu, però també se’n van fer algunes en plena tardor.
La Carme Cussó en guarda un record molt nítid. Explica que “era un dia molt bonic en què els joves gaudien molt homenatjant a la gent gran”. Els grans, diu, “sentien que era el seu dia” i que tothom sortia al carrer per veure’ls desfilar. I, per això, “cada avi i àvia s’arreglaven i es posaven les peces més bones que tenien a l’armari”. Als participants de la jornada, se’ls convocava a l’Ajuntament i, d’allà, se n’anaven a missa, a l’església del poble.
Els nois que feien de padrins s’hi presentaven amb un ram de flors que, més tard, oferirien a cada àvia; i les noies, amb les cigarretes que s’esperava que donessin als avis. Tot plegat era el pròleg de la sortida d’ofici, el gran moment del dia en què cada avi o àvia s’aparellava amb un jove padrí o padrina: “No hi podia haver dos nois i dues noies, sempre es buscava que l’avi anés amb una jove i l’àvia, amb un noi jove”. Si un avi tenia una neta, “ja s’espavilava amb el que tenia a casa”, però qui no podia es buscava la vida amb gent del poble: “Aleshores era fàcil perquè no hi vivia tanta gent i ens coneixíem tots”.
Els avis de la Carme ja no eren vius. Ella va anar sempre amb un home del carrer Sant Josep que havia quedat vidu. “Passaves pel carrer aparellat i tothom et mirava”. La comitiva feia una passejada pels carrers principals que acabava al Casino (l’actual Sala Albéniz), on se solia fer el dinar de germanor. Abans, hi havia lloc per a les sardanes. Un cop a taula, la gent gran s’agrupava en una mateixa taula, mentre els joves s’asseien plegats, en una altra taula. A tots ells —els joves— se’ls compensava amb 10 pessetes per haver-se implicat en l’homenatge. També hi havia feina de cambrers al Casino per al jovent que no tenia acompanyant i, per tant, no participava en la processó. A banda, participaven en la jornada el Patronat de la Gent Gran —que era qui l’organitzava—, la Caixa de Pensions —que n’era el principal patrocinador— i les autoritats. A més, també es reservava una part del programa
a la visita a la gent gran que, per problemes de mobilitat o de salut, no podien assistir a la jornada al carrer.
Havent dinat, hi havia parlaments. En la majoria, es va fer explícit el desig de celebrar la jornada anualment, però l’estabilitat mai no es va aconseguir i, de fet, en la darrera edició, el 65, en els fulletons de la jornada ja no apareixia la Caixa de Pensions, fet que fa pensar que se’n devia perdre el patrocini.
Als anys 90, l’Ajuntament va recuperar el dia de la vellesa amb una arrossada, que d’entrada es va batejar com la paella de l’alcalde i que, amb els anys, s’ha consolidat com l’arrossada de la gent gran. A la Carme, però, se li entretalla la veu quan recorda la festa de mitjans del segle passat. Aplaudeix en especial que era un dia en què les barreres de l’edat s’esvaïen i, per un dia, els avis i les àvies sentien que tenien els joves per a ells. I l’orgull era mutu perquè als joves també els agradava presumir de parella. Per això, tot i que només van ser nou anys, el record és inesborrable.