Història

Als segles IX al XI, un cop allunyat definitivament el perill d’invasions i consolidades les institucions monàstiques, especialment les benedictines, van néixer les primeres grans explotacions agrícoles sota les dedicacions religioses d’esglésies o ermites: Sant Martí, a Can Ribes (Montgat) prop de la Via Augusta; Sant Romà, a Can Sentromà; i Sant Cebrià són les primeres de què en tenim coneixement. 

Sant Cebrià, patró de Tiana, vingué de Cartago, al nord d’Àfrica, a aquestes terres a predicar l’Evangeli, però l’any 258 és perseguit i mort a la mateixa Cartago. Deixà ressenya en altres poblacions properes a Tiana com és la parròquia de Sant Cebrià de Cabanyes, a Sant Fost de Campcentelles, Sant Cebrià de Vallalta, dalt de Sant Pol de Mar i altres pobles de l’Empordà.

L’Ermita de l’Alegria, de tipus romànic i consagrada a Sant Cebrià, fou beneïda pel bisbe de Barcelona, Berenguer, abat del monestir de Sant Cugat, el 16 de setembre del 1100, data de la Festa Major de Tiana.

Cap a finals del segle XVI, un dels altars laterals accepta l’advocació de la Mare de Déu de l’Alegria, i a partir d’aquesta data, tots els dilluns de Pasqua de Resurrecció es celebra l’Aplec de l’Alegria moment en el qual es canten els Goigs de la Mare de Déu de l’Alegria, escrits en plena Edat Mitjana.

Per altra banda, al segle X es construeix la primera ermita dedicada a Santa Maria de Montalegre, a dalt de la Conreria, regentada per una comunitat de germanes. El Convent fou abandonat el 1362, deixant darrera seu topònims com la Font de les Monges i llegendes com la de l’Arbre dels Nassos o la de Sant Bernat Calvó.

L’any 1933 va tenir lloc la segregació de Montgat. La població conjunta de Tiana i Montgat havia passat de les 2.130 persones de l’any 1900 a quasi 4.000 en el 1933. Aquest augment de població va ser majoritàriament a Montgat i les Mallorquines. 

Quan Montgat va arribar als 2.000 habitants, els seus veïns van reclamar la segregació, ja que la llei del segle XIX establia aquest número com a mínim de població per poder-se segregar. Els límits del nou Montgat, que incloïa l’antic Montgat dels pescadors i el Montgat industrial, és a dir, les Mallorquines, eren els límits parroquials que es van definir l’any 1867.

Montgat ja disposava no només de la seva parròquia, sinó també del seu propi cementiri (des de l’any 1919), de la seva Festa Major (per sant Joan i per sant Jordi), del seu propi mercat, estafeta de correus, escola, mercat i molts dels serveis propis d’un poble.

Amb els anys, Tiana i Montgat havien pres cadascun la seva pròpia personalitat i en la pràctica eren ja dos pobles diferents. Es va oficialitzar, doncs, una realitat ja existent.

L’any 1943 s’aprovava l’escut municipal existent avui dia, en què es representa part de la història de Tiana. Com a vila que va ser sota jurisdicció comtal i posteriorment reial, les quatre barres són el símbol del monestir de Sant Cugat i el de la Cartoixa de Montalegre.

Tiana continuava creixent en aquesta segona meitat del segle XIX. Un nou barri va créixer a Tiana anomenat aleshores l’Eixample i era la part dels carrers Pau, Sant Francesc, Sant Valentí i contigus. El major nombre de població i l’augment dels estiuejants reclamava una millor comunicació amb l’estació de Montgat. El tianenc Feliu Barbeta amb les seves tartanes, el Peralet i lo Peral, va realitzar el servei durant molts anys, i circulava per la riera.

Durant els darrers anys del segle XIX i començament del XX Tiana comença a créixer direcció Montgat. Es va obrir el primer tram del passeig de la Vilesa i es va urbanitzar una zona pensada per als barcelonins que venien a passar els estius a Tiana. L’any 1900 Tiana, conjuntament amb els barris de Montgat i Mallorquines, tenia 2.130 habitants.

L’any 1907 per fi els tianencs van poder veure fet realitat un vell somni. Un camí o carretera que unís Tiana amb Montgat. Tiana va ser segurament l’últim poble de l’interior del Maresme que aconseguia que la Diputació connectés el nucli urbà amb la carretera de Barcelona a França. L’any següent, dilluns de Pasqua Florida, tenia lloc el primer Aplec de l’Alegria, avui en dia una de les festes més estimades pels tianencs.

Feia molts anys que els veïns de Montgat reclamaven tenir una església pròpia. Cap a l’any 1816 van començar les obres en uns terrenys cedits per la família Alsina, però van quedar aturades quaranta anys. Finalment, l’any 1857 el rector de Tiana Magí Marquet beneïa el nou temple. L’any 1867 el bisbe va signar el decret de constitució de la parròquia, que comprenia part del municipi de Tiana.

L’estiu de 1870 Barcelona patia una epidèmia de tifus icteroides (pesta groga). Els veïns de la Barceloneta van ser allotjats a la Cartoixa i a l’edifici annex de la Conreria. El 23 de novembre havien mort 58 refugiats, 18 víctimes del tifus icteroides i 40 per malalties comuns. Un cementiri d’aquests barcelonins morts a Tiana, amb una gran pedra com a monument funerari, és a uns dos-cents metres de l’edifici de la Conreria. Si la parròquia de Tiana quedava molt llunyana dels montgatins, una cosa semblant succeïa amb els veïns de Tiana. El nucli urbà havia anat creixent a un quilòmetre de l’antiga església. El 22 de juny de 1886 va ser beneïda la nova parròquia de Tiana, que s’havia construït en uns terrenys donats per Dolors Matas de Mir.

Tiana ja tenia la seva carretera des de l’any 1907, i el 1913 arribava l’electricitat a Tiana, cosa que va permetre col·locar enllumenat elèctric als carrers de Tiana, i va substituir els vells fanals de petroli que des de l’any 1882 il·luminaven tènuement els nostres carrers.

Amb la carretera i l’electricitat a Tiana, el que era l’alcalde de Tiana, Joan Garí, va poder tirar endavant un ambiciós projecte per a Tiana, un tramvia que enllacés Tiana amb l’estació de Montgat. El tramvia va ser inaugurat el 1916 i Joan Garí va ser nomenat fill predilecte de Tiana (únic fill predilecte en la història de Tiana).

El tramvia permetia desplaçar-se als obrers que acudien a les fàbriques de Montgat i Badalona, i connectava Tiana amb l’estació i la platja de Montgat. Per a aquest ambiciós projecte, Joan Garí va comptar amb la col·laboració de diversos propietaris i veïns de Tiana que, si bé per una banda van veure millorades les seves comunicacions, per una altra banda van veure revaloritzades les seves propietats quan Tiana va millorar el seu enllaç amb Montgat i Barcelona.

L’aparició del tramvia va suposar la desaparició immediata de la tartana lo Peral, que durant molts anys havia realitzat la mateixa funció. Després de quasi quaranta anys de servei va desaparèixer definitivament el tramvia, i va quedar en el record de tots els tianencs com a un fort símbol de la vila.

Políticament els tianencs estaven ben diferenciats. Els de dreta, els del bar de dalt, tenien el seu lloc a la sala Giral de Baldomer Giral, local que havia obert el seu pare Ignasi Giral a l’inici de la segona meitat del segle XIX.

Aquesta sala va ser centre de reunió d’estiuejants o casino dels forasters fins l’any 1910. També acollia l’associació Nou Pins. Després, l’entitat de dretes de Tiana seria el Foment Cultural. La sala Giral es va transformar anys més tard en el cine Tiana.

Els d’esquerra tenien el seu local al bar de baix, al costat de la plaça. Lo Borinot al començament i després l’Ateneu eren les entitats representatives de l’esquerra.

Molt distants estaven les entitats d’esquerra i de dreta, de manera que per la festa major cadascuna organitzava les seves activitats per separat.

Un fet molt important de la història de Tiana i de la seva parròquia va tenir lloc al segle XV: la inauguració de la Cartoixa de Santa Maria de Montalegre.

El 16 de febrer de 1415 va quedar firmat el contracte de compra de l’ermita de Montalegre i el convent annex a l’ermita que havia estat de les monges canongesses de sant Agustí, que s’havien traslladat a Barcelona el 1362. Dos dies més tard, els cartoixans van comprar a la vídua Pujol, filla de la casa Sent-romà, el mas Rovira, en les terres del qual es va edificar el monestir situat a l’arrecerada vall.

Quedava, doncs, una part alta on hi havia l’antic cenobi i l’ermita, on es va habilitar la casa dels germans, que es va dir posteriorment Conreria, i als seus peus el lloc on es va edificar el claustre dels pares, és a dir, la Cartoixa pròpiament dita.

Del convent on havien estat les monges canongesses, tenim la primera referència de l’any 1192, data del primer document en què apareixen les anomenades germanes de Nostra Senyora de Montalegre. D’aquesta època és la llegenda de l’Arbre dels Nassos, amb el cavaller i la novícia, actualment símbols de Tiana convertits en gegants.

L’any 1848 es va inaugurar la línia de tren de Mataró a Barcelona. Els tianencs anteriorment utilitzaven el vell camí que sortia de la plaça, passava per can Parxet, i connectava amb Montgat. Amb l’estació a peu de riera aquesta línia es va convertir en la principal via de comunicació de Tiana amb l’exterior.

L’arribada del tren va accelerar la transformació de Tiana. Un document de l’any 1835 ja menciona el barri amb el nom de les Mallorquines, que el descriu com un grup de deu cases. Aquesta zona exclusivament agrícola es va anar transformant després de l’arribada del tren en un barri industrial. Montgat ja tenia dos barris clarament diferenciats i amb personalitat pròpia: Montgat del Peix i Montgat del Fum. Amb el pas dels anys van ser molts els tianencs que es desplaçaven diàriament a Montgat per treballar en alguna de les seves indústries. Tiana va quedar com una zona agrícola amb només tres fàbriques tèxtils a finals del segle XIX i va créixer amb l’arribada dels estiuejants.

Gràcies als fogatges realitzats i a les actes de diferents visites pastorals, les dades de poblament a l’Edat Mitjana són conegudes des del s. XIV.

A l’any 1359 Tiana figura amb un total de 64 focs dividits en 7 focs reials, 52 focs de cavallers i de l’Església i 6 focs de ciutadans, el que suposa uns 320 habitants. És el primer cens conegut de Tiana. A l’any 1447 hi ha 42 caps de família, uns 210 habitants, disminució que es pot explicar per la pesta negra, per les revoltes dels remences o les incursions pirates, fet que provoca la dualitat de la població (Tiana-Montgat) en un nucli a la muntanya, d’amagatall, i un de costaner, més inestable i fàcil d’evacuar.

Cap a l’any 1700, Tiana tornava a tenir uns 300 habitants. Per aquells segles Tiana era un grup de seixanta cases rurals disperses pel territori, amb la riera (avui riera d’en Font) com a eix principal. A Montgat hi havia un petit castell o guarnició a dalt del turó, l’ermita de Sant Martí, documentada des de l’any 1028, i unes poques cases de pescadors.

Amunt, i lluny de l’amenaça dels pirates, hi havia la majoria de cases rurals

Josep Maria Padrós Cuyàs, conservador del Museu Municipal de Badalona l’any 1961, situa el nucli romà de Tiana a l’interior del triangle format per can Moncerdà, can Fàbregas i ca’ls Frares en l’estudi més seriós que s’ha efectuat sobre aquest tema. Concretament, entre ca l’Andreu i can Fàbregas s’han trobat vestigis d’una vil·la prou important per transmetre el seu nom a l’actual Tiana.

Cal destacar les restes d’una vil·la romana a can Sent-romà, una de les vil·les més ben estudiades del Maresme.

Anteriorment a l’època romana, les terres de Tiana estaven ocupades pels laietans. El seu territori comprenia aproximadament la costa des del Llobregat al Tordera, i per l’interior les planes del Vallès fins a Montserrat. De l’època dels ibers s’han trobat restes a Montgat, concretament al seu turó.

De més antic, ja en la prehistòria, tenim a Tiana el dolmen situat a Castellruf, a la Conreria, proper al poblat iber.

Dels primers contactes comercials amb els grecs neixen els primers Nou Pins, que servien com a identificador pels vaixells que s’acostaven pel litoral.

Ja en temps de la colonització romana s’estabilitza l’assentament humà, ja que la situació geogràfica de Tiana potencia l’establiment de vil•les a resguard dels vents del nord, amb abundància d’aigua i suficientment allunyat del mar, per prevenir-se per a la defensa de les invasions.

La resta de vil·les romanes, no tant importants, exceptuant la de Can Sentromà ens indiquen una certa densificació cap als segles III i IV d.C., i avui es comprova com hi ha un conjunt de masies algunes datades del s. XIII (les Pinyasseres, Can Montcerdà, Can Vilà, Can Guinart) amb fonaments i parets romanes de les quals s’ha perdut l’origen, a causa del despoblament que es va produir amb les invasions bàrbares, amb revoltes l’any 415 de poca consideració, i sarraïnes.

De l’època dels visigots i dels musulmans no hi ha cap resta localitzada a Tiana, tot i que és possible que des del segle IV sant Cebrià sigui titular de la parròquia i patró de Tiana, a causa de les predicacions de sant Cugat (mercader arribat d’Àfrica), per les costes laietanes. En el document del segle XI se cita sant Cebrià de Tiana en la descripció d’unes terres en què Tiana era literalment esmentada de la següent manera: “in Chomitato Barch, in maritima, in termine de parochia S. Cipriani martir Tiziana”. És possible, doncs, que des del segle IV, primer en una cel·la o sala, després en una petita església o ermita i més endavant en la primera església parroquial de la qual es té notícia de l’any 1100, mai deixés de venerar-se sant Cebrià

De l’època romana segurament és l’origen del símbol més antic de Tiana: els Nou Pins. Els romans plantaven diferent nombre de pins a la serralada litoral per facilitar la navegació marítima. L’últim dels Nou Pins va desaparèixer definitivament a començament del segle XX. Tot i els diferents intents de replantar-los, no s’ha aconseguit restablir amb èxit el símbol que actualment és present a l’escut de diverses entitats de Tiana.

En el fogatge de 1515 apareixen 6 ciutadans de Barcelona que tenen casa a Tiana. Es pot dir que ja aleshores Tiana havia estat escollit com a lloc d’esbarjo pels barcelonins benestants. Ja moltes de les grans propietats de Tiana estaven en poder de famílies barcelonines o tianenques que havien canviat el seu domicili a Barcelona. 

L’any 1597 té lloc un altre fet important i de transcendència per al futur de la vila. El poble de Tiana compra a la casa Marí uns terrenys on construeix la Casa Mesón i la plaça del poble, on avui hi ha l’Ajuntament i la plaça de la Vila.

En el segle XVIII comença un creixement de població que es manté constant fins avui. D’uns tres-cents habitants cap a l’any 1700, es passa a poc més de 1000 el 1800. La Tiana urbana va creixent i desenvolupant-se amb el carrer de la Plaça com a eix central. Aquest carrer comprenia el que avui és el carrer Lola Anglada i un tram del carrer de Sant Jaume. Anava concretament de la plaça fins al que avui és can Pau.

El segle XVIII també va suposar el naixement i desenvolupament d’un consistent nucli urbà en barri aleshores anomenat de Montgat. Es va decidir que el camí real de Barcelona a França que passava pel Vallès passés per la costa. Aquest és un factor que havia d’influir en l’increment de la població montgatina.

De finals del segle XVIII i la primeria del XIX són el barri de Sant Bru, el de Sant Antoni i els carrers del Sol i Sant Josep. Un document de 1833 descriu Tiana com un poble amb uns 1800 habitants, inclosos els del seu barri de Montgat. Unes tres quartes parts del terme eren vinyes amb una bona collita de vi, de la millor qualitat de la comarca. Produïa també oli (de poca qualitat), molta fruita de tot tipus, moltes i bones taronges, llimones, garrofes, blat, civada, cànem, glans, llegums i hortalisses. La indústria consistia principalment en pedreres de calç i guix a la riera i la fàbrica de lli on avui hi ha el carrer del Centre. Tiana tenia una escola i un metge cirurgià.

Cal destacar també l’existència de dos molins fariners. Les principals ocupacions dels tianencs eren les de pescadors, artesans, negociants de vi, llauradors, propietaris, colons i la major part eren jornalers de llaurat. El centre urbà del carrer de la plaça constava de vuitanta cases de mitjana construcció, entre elles la del mesón de la casa del poble. L’anomenat Raval de la Plaça constava de 26 cases, entre elles can Marí, can Caneny, la casa del senyor Antonio de Barata (avui can Torredà) i el barri Gosch.

La història dels darrers cent anys a Tiana és l’empenta d’un poble que arrisca per millorar la comunicació amb els municipis veïns, és la lluita per sobreviure a les penúries de la guerra, és la voluntat d’enriquir la vida cultural a través del teixit associatiu. La història de Tiana és la suma de milers de petites històries individuals, de personatges, alguns anònims, altres de més populars, que amb la seva dedicació han anat construint pas a pas la vila que avui coneixem. I és que som com som gràcies en bona part als que ens han precedit.

Ràdio Tiana vol celebrar aquest tombant de segle i de mil·lenni agraint la tasca d’aquests veïns que han treballat per aconseguir una Tiana més digna o que han contribuït a portar el seu nom mes enllà dels seus límits naturals.