Tiana disposarà d’un espai al cementiri per al dol perinatal. L’espai vol ser un lloc on les famílies puguin recordar els nadons que han perdut durant el període gestacional. L’espai s’ha treballat amb l’assessorament de l’Associació ANIA i de manera transversal des de diverses àrees de l’Ajuntament i s’ubicarà just al bosquet que hi ha dins el cementiri.
L’espai comptarà amb una escultura obra de la tianenca Glòria Arrufat. “Un arbre alt que ha perdut part de la seva escorça, i que s’enlaira fort, però trencat pel mig, amb una cicatriu que el parteix de dalt a baix, una cicatriu que està soldada en bronze daurat i, d’aquesta cicatriu, en surt volant un ocell que marxa enlairant-se sense mirar el cel”, explica l’artista.
La idea és oferir un espai per a les famílies que han tingut aquesta pèrdua, un lloc on puguin trobar un racó de silenci, de tranquil·litat, de consol i d’alliberament. “Per això aquest projecte es basa en una escultura que s’enlaira, que vol volar, però que té un lligam amb la terra i la mare. Una mare, que, per altra banda, ha quedat “trencada”, i que ha de tancar com pugui la seva cicatriu per refer-se i intentar continuar la seva vida, d’una manera diferent”, explica Arrufat.
Glòria Arrufat explica la seva obra
L’escultura “Penso en tu” obra d’Arrufat vol ser una validació al dolor, un acompanyament visual i estètic per a deixar fluir les emocions internes que han de sortir, que s’han d’alliberar per a sentir-nos a poc a poc, una mica millor.
L’obra té tres parts: L’escorça, el tronc, i l’ocell que en surt volant.
L’escorça és la part més exterior, la primera pell de l’arbre, la que para els cops, la que protegeix l’interior. Serà representada per una escorça de bronze que cobrirà la part baixa de l’arbre. S’obrirà deixant veure la cicatriu que té el tronc en el seu si intern. El simbolisme que li dono a l’escorça és la de cuirassa, les persones quan patim o ens han fet mal, ens fem les fortes, amaguem el dolor, no ens han ensenyat a acceptar-lo, a viure’l, a acompanyar-lo ni a superar-lo.
El tronc és la part interna, la que amaguem, la vulnerable, la part sensible que té una cicatriu per la pèrdua d’una criatura no nascuda, o acabada de néixer, està partida en dos. Aquest tronc és una peça cilíndrica de CORTEN. Però la ferida s’està tancant, s’està soldant amb un fil daurat de bronze que la tanca. Aquest tronc és viu, té una fulla que ens ho indica. I per últim, del si de la ferida en surt un ocell volant, que s’allunya mirant endavant i cap al cel. Surt del tronc per no tornar, lleuger, tranquil, fluint cap a un nou estat. És una peça lleugera d’acer inoxidable amb la forma simbòlica d’un ocell que brilla amb la llum del cel, sigui el sol o siguin núvols de tempesta. El dol és quelcom amb el que et trobes a la vida, sense voler, sense esperar-ho.
Hem de reconèixer que som vulnerables, i que som susceptibles de patir, però també som capaços de gestionar-ho i aprendre a conviure amb aquesta nou “jo”.
Quan es perd una criatura un dolor ens parteix en dos com un arbre que l’ha partit un llamp. És una cicatriu que queda per sempre, però amb la que hem d’aprendre a conviure. El kintsugi valora les cicatrius, no les amaga, les ressalta i les enalteix perquè fan de la cosa o la persona més valuosa per haver superat aquell dolor. La ferida se sana, es cura i s’embelleix. Per això el tall del tronc l’unirem i el soldarem en les parts trencades amb bronze, donant un acabat daurat, com el Kintsugi.
L’ocell que se’n va el concebo amb dues interpretacions: una, la criatura que ens ha deixat, marxa volant, ingràvida i tranquil·la. Dos: el dolor, la pena, i totes aquelles emocions que es poden sentir i que necessitem deixar fluir i alliberar en moments així, i com podem transformar el dolor en quelcom bonic, en record i amor.
Aquest arbre pot seguir florint, pot seguir vivint, pot inclús tornar a donar vida. Per això tindrà una branca o un brot verd que ens assenyalarà precisament això.